A la turca

Es preciso destruir la causa, la más de las veces política, social o económica
Andrés Casinello, capità general de la Guàrdia Civil

A la turca

Quan Garzón va tancar Egin el 1998, clausurant així el tercer diari més llegit del País Basc i emmordassant la llibertat d’expressió, les declaracions les va fer Aznar des de Turquia: “¿Creien que no ens atreviríem a fer-ho?” Montesquieu, aleshores, ja es tallava les venes de la divisió de poders. El 2009, 11 anys d’impunitat després, el tancament d’ Egin va ser decretat il·lícit pel Tribunal Suprem.

Quan van tancar Egunkaria el 2003, l’únic diari en euskera, el ministre de la porra Ángel Acebes, amb la mateixa cara dura amb què seia al consell d’administració de Bankia, va deixar anar: “És una operació en defensa de la cultura basca”. El 2009, però, Egunkaria era categòricament absolt per l’Audiència Nacional: “El tancament és de difícil encaix en el nostre ordenament jurídic i no té habilitació constitucional directa”. ¿On paraven els constitucionalistes? Després, el 2012, Estrasburg condemnaria l’estat espanyol per no haver investigat mai les tortures que va patir Martxelo Otamendi a mans de la Guàrdia Civil.

Quan el 2007, vergonyant llei de partits en mà, van il·legalitzar l’ANB i van consumar l’enèsima proscripció inquisitorial per garantir l’apartheid electoral de l’esquerra abertzale -en la fita i tupinada d’assolir un lehendakari no nacionalista-, el fiscal general Conde-Pumpido va confessar: “ Nos hemos pasado pero ha colado ”. Val.

Quan van jutjar Rodríguez Galindo per l’assassinat de Lasa i Zabala, soterrats en calç viva, el general va declarar en la vista oral: “Amb sis homes dels meus, reconqueriríem l’Amèrica Llatina altre cop”. Condemnat a 75 anys de presó per segrest i assassinat, només en va complir un 5%: 4 anys i a casa. Abans de ser expulsats del cos benemèrit, els homes de Galindo que van perpetrar el crim -agents especials del grup AT1- van rebre una pensió de per vida de 1.600 euros mensuals. El delicte -quan és d’estat- surt ben barat i prou retribuït. Silenci eixordador al púlpit, els que sempre escridassen pel compliment íntegre de les condemnes i el respecte -imprescindible- a la memòria de totes -totes- les víctimes, van tancar totes les boques, van mirar a una altra banda i, fins i tot, van recollir firmes per a l’indult -100.000- amb el suport del diari La Razón.

Feta la llei feta la trampa, es passen però acaba colant; legislen cadenes perpètues encobertes que Europa tomba -doctrina Parot- mentre mimen i excarceren el terrorisme d’estat; trinxen diaris en nom de la llibertat d’expressió; declaren la guerra a Otegi per provar de fer les paus; emparen la tortura -4.009 casos al País Basc, segons un informe oficial recent encarregat pel govern basc- mentre es vesteixen per a la gala dels drets humans, i corren a fer-se la foto de l’acord de pau a Colòmbia, mentre aquí “prefereixen la guerra a l’Alternativa KAS i la guerra a la independència d’Euskadi”, com deia el 1986 el general Casinello. Per recordar-ho sempre: els sòlids mediadors internacionals de la pau basca també van ser citats a l’Audiència Nacional. Spain is different.

Res de nou sota un cel de plom i un País Basc que ha deixat enrere dècades de sofriments irreparables, violències múltiples i un mapa inacabat del dolor. Hemeroteca dràstica, el llunyà 2002 el Financial Times -poc sospitós d’estar a l’esquerra de Déu- certificava l’existència d’una dissort de GAL judicial: ni segrestava ni assassinava, però esmicolava drets civils, suspenia garanties fonamentals i rebentava llibertats democràtiques. El seu centre d’operacions es deia Audiència Nacional. Avui, potser, Tribunal Constitucional.

diada

El búnquer serveix tant per perseguir les urnes del 9-N processant l’expresident Mas, com per assetjar Carme Forcadell i acusar el regidor de Vic Joan Coma de “sedició”, com per pretendre inhabilitar Arnaldo Otegi: l’ex-pres polític que ha complert íntegrament una condemna injusta -d’un judici polític no ja sense proves, sinó simplement sense delicte-, que tindrà un paper clau en el nou temps basc i que ha estat triat com a candidat a lehendakari per les bases d’EH Bildu. Paradoxes jurídiques, si volen excloure Otegi, aquest cop el TC haurà de superar-se a ell mateix: els caldrà fer-se l’harakiri amb la seva pròpia doctrina legal, que consolida que la pena accessòria d’inhabilitació pel sufragi passiu s’extingeix amb la pena de presó -que Otegi, com a ostatge d’estat, ha complert íntegrament del primer a l’últim dia- i que estableix que la pena d’inhabilitació per a càrrec públic, si no està concretada i especificada -com és el cas-, esdevé inaplicable i inexecutable. Fin de la cita constitucional.

Esclar que, si són capaços de fer una doctrina Botín per garantir la impunitat d’un banquer, són ben capaços de generar la doctrina Otegi per castigar un dissident entestat a construir un futur compartit, en pau i sense violències ni imposicions. Una tupinada més, quan tot lliga i relliga al regne de l’arbitrarietat que és l’estat espanyol: aquí o allà, impedir el que les urnes diran. Doctrina del xoc, ja fa temps que l’Estat liquida per via judicial el que ja és incapaç de guanyar per vies polítiques i democràtiques. Imposa legalment el que és incapaç d’impedir democràticament, pervertint la llei per (a)negar sobiranies. Si vis pacem, Tribunal Constitucional : la sagrada unitat i ingovernabilitat d’Espanya resta en mans del mur d’un tribunal que presideix un exmilitant del PP que el 1977, reminiscència aznarista, estripava Constitucions amb fúria juvenil falangista i feia campanya pel no. Santa hemeroteca.

Aquesta setmana, hipòcrites paradoxes hispàniques, mentre Rajoy truca al president colombià per felicitar-lo pels acords de pau que faran de la guerrilla un actor polític, Mariano enviarà tancs i senyals de fum al TC per garantir que un actor polític que va contribuir decisivament a la pau -Otegi- no pugui fer política. Enmig d’aquest desori, és ben temptador recórrer a la croada lliberticida d’Erdogan contra l’esquerra turca i la resistència kurda per qualificar-ho tot plegat de “democràcia a la turca”. Però no és precís. Prou que ho sap Arnaldo. Fa tres dècades que José Bergamín, un altre escriptor bandejat pels silencis de la Transició, va reblar el clau i ho va categoritzar com cal: “Democràcia a l’espanyola”.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *